UNA CIUTAT AMB COR DE MUNTANYA -- Emerson, Lake & Palmer: Fanfare for the common man
Alacant és una ciutat amb cor de
muntanya. Aquesta circumstància oferix unes possibilitats variades,
algunes sorprenents, que cal conéixer i que podem gaudir. No els diré
que no existisca algun risc. Tant la màgia com l’il·lusionisme són
activitats que comporten algun perill. I també d'açò estem parlant ací.
Al mateix centre de la ciutat es troba una extensa muntanya, el
Benacantil, coronat en tota la seua amplària de recintes emmurallats: és
la fortalesa que anomenem castell de Santa Bàrbara.
La pujada
al castell, per la carretera serpentejant, ens dóna un continu canvi
d'imatges, d'horitzons, de perspectives i alhora ens embolica en un
rumor cada vegada més fort, el renou del trànsit i el batre de les
moltes activitats d'una ciutat que és, abans que res, senyora del soroll
i conreadora del caos.
En elevar-nos i recórrer la muntanya i la
seua fortalesa trobarem vessants boscosos i d'altres secaners, milers
de pins que viuen malgrat la gran raresa de les pluges, precipicis,
penya-segats, muralles, antigues construccions, racons meravellosos,
miradors fantàstics. I des de les moltes altures o talaies, paisatges
sorprenentment blaus o misteriosament polsegosos, densament urbans o
rústics d'aspecte desèrtic. Al fons, muntanyes blaves. Per damunt, un
cel que sovint mostra un ostentós blau, més pàl·lid o més brutal, segons
l'ocasió.
A la part més alta, els nostres ulls i el nostre cor,
llevat que siguem més insensibles que les pedres, estaran plens de
contrastos i de coherències: un ambient tranquil envoltat per tots els
sorolls de l'infern, la ciutat inquieta i l'àrid camp, el cel i la mar
(sempre vells, sempre joves), taques de verd i de blanc en pugna amb el
gris i el blau, el passat sempre actual i el present sovint arcaic. I,
entre les sorpreses, la constatació que Alacant no té un únic cor
muntanyenc.
A mitjana distància s'observa la més modesta
muntanya que diem Tossal, amb les muralles de Sant Ferran. I molt a prop
la llarga i rocosa Serra Grossa, els genis tutelars de la qual no han
pogut evitar que siga tremendament retallada en uns quants llocs, però
sí que han evitat, des dels temps més antics, i fins hui, que les seues
altures siguen violades per l'edificació. Un miracle? Potser. I també
pot ser que tot aquest conjunt torne lleugerament bojos als veïns.
Octubre del 2015
Comentarios
Publicar un comentario