Vicent Ortega, El crim

            “Del pal naix l’estella... i, a més a més, la punxa, quan naix, ja punxa”.

            “Si li venia de gust i no hi havia cap quefer, amb una canya del canyar més proper al barranc, de les més llargues i oberta a un extrem amb una pedra i un filferro, collia les figues i les bacores, quan era el temps. Les ficava en un cabasset de palma i li les duia a la mare perquè les assecara al terrat i fer panfígol com eixe que feia el tio Paiarrop per vendre’l pels carrers i pels pobles dels voltants, amb la seua burreta i el seu pret caliquenyo sempre a la boca mentre bramulava:  Arrop i talladetes, xiquetes! Dolç com la mel, xiquetes!”.

            “Més d’una vegada havia sofert la picada d’algun alacrà. De vegades eren tan menuts que, mentre amuntegava els feixos de llenya, d’entre la remulla sorgia un escorpí groguenc i menut, amb el fibló ennegrit, ple de verí, i, agafant-se amb les pinces de la pell o de la camisa, picaba una i altra vegada, fins que d’una manotada se’l treia del damunt. La fiblada era tan dolorosa que el deixava estamordit unes hores. El baix ventre s’inflamava i els ganglis de l’engonal s’inflaven com pilotes de baqueta i li causaven un dolor insuportable que li impedia caminar o moure’s durante un temps. El lloc on s’havia clavat l’agulló bategava amb polsades de dolor terrible i inaguantable que el feien cridar de ràbia i angúnia, mentre el verí s’escampava per tot el seu cos com una flama.

            El remei consistía a agafar set o vuit alacrans, aixafar-los amb una pedra plana i fregir-los en una cassola d’oli bullent per extraure’n l’oli que produïen. Això ho havia aprés d’un d’aquells pastors que passaven alguna estona amb ell, perduts per les muntanyes mentre pasturava el ramat, fent una cigarreta o tallant-se un tros de cansalada i de pa per esmorzar o per dinar. A més a més, el tio Tonico el Toero li havia ensenyat algunes coses més sobre la muntanya. Amb eixe oli s’untava la ferida i, al cap d’unes hores, les fiblades de dolor començáven a minvar mentre una lleugera sopor s’apoderava del cos macat i les bategades del seu cor deixaven pas a una somorta deixadesa que li provocaba la son dels beneïts durante unes hores”.

Vicent Ortega, El crim, Alcira, Bromera, 1997.

La narración de un crimen, a mediados del siglo XX, sirve al autor para recordar mil y un detalles de una forma de vida desaparecida no hace tanto de pueblos y campos. Excelente libro.