Valentí Puig, Memòria o caos

   "Sense adonar-nos-en, trencàrem amb convencions de la vida familiar que havíem obeït automàticament en el nostre propi bé. Per exemple, s'arriba fins a la fatiga donant voltes al nom que li posarem al nen que està en camí. Potser seria més senzill deixar-ho en mans d'aquell savi mecanisme tradicional que transmetia als nets el nom dels avis, però hem arribat a una metàstasi tan hortera que segur que després aplicaríem l'afegitó cursi del júnior o sènior. Fa anys, hi hagué una fase de nounats batejats Joshua, Vanessa, Kevin. Per efecte reactiu, després passàrem a reivindicar els nobles i bells noms que crèiem propis de llargs segles de la vida espanyola, com Inés, Gadea o simplement Maria. Havíem relegat la memòria d'una norma no escrita. Inventàvem una tradició i ja se sap que això sol acabar malament. Som informals”.

   "La nova ingratitud eixampla els seus dominis, en la vida familiar, a l'escola, davant la Història, amb la societat que ens va acollir, per imperfecta i injusta que fos. Fins i tot els imperatius territorials pretenen legitimar la ingratitud respecte als Estats. Les ideòlogues de gènere s'avergonyeixen dels paraigües de les sufragistes heroiques, de la mateixa manera que els nets s'avergonyeixen e l'avi que els va cedir la seva pensió de jubilat quan esclatà la crisi de 2008. Occident resulta ser un monstre que hem d'anestesiar amb dards -això sí- indolors. ¿Alguna vegada agrairem que escoltar música clàssica per la ràdio sigui gratis i que hi hagi biblioteques públiques? A les places públiques, ¿no haurien de posar alguna figuració simbòlica en reconeixement a la Seguretat Social? 

Valentí Puig, Memòria o caos, Barcelona, Proa, 2019, 123 p.

https://youtu.be/cozRkjztWBQ   Gabinete Caligari: La culpa fue del cha-cha-cha

Un sensato escritor: Valentí Puig.