Ferran Garcia Oliver, Terra de Feudals

    "El conquerit país musulmà que s'estenia del Maestrat a la Marina era una terra de promissió per a camperols sense terra, per a mercaders a la recerca de noves bases d'acció, per a eclesiàstics evangelitzadors i, com no, per a cavallers croats. València anava a convertir-se en una terra de feudals. Uns duien la creu al pit perquè professaven la doble militància bèl·lica i religiosa, i així els ordes militars, como ara calatraus, hospitalers i templers, eren beneficiats per un monarca lligat a compromisos indefugibles amb heretaments gens menyspreables, localitzats preferentment al nord castellonenc. Altres havien fet de l'exercici de les armes el seu únic ofici. Des de petits havien estat ensinistrats per a l'art de la guerra. Potser als seus castells escoltaven, per boca de trobadors i joglars rodamons, històries meravelloses de cavallers que desafiaven perills humans i immaterials per tal d'aconseguir el triomf de la Creu, recompensats amb magnífics beneficis cèlics i patrimonials. Les illes i el país valencià d'al-Andalus concentraven el desig de moltes indulgències i fantàstics botins.

   La nòmina de la noblesa d'Aragó que acompanyava la host jaumina era uberosa i llustrosa. Llinatges encimbellats en la frontera terolesa ampliaven els seus dominis obtinguts, a voltes a títol privat, al més interior del nou regne. Pero els seus ulls albiraven les fèrtils valls de la costa. Del Principat davallaven menys representats d l'orde de l'espasa. [...] Aragonesos o catalans sabien que més avall del Sénia la fortuna emanava de la Corona. El rei assumia l'hegemonia indiscutible en la repoblació, en el repartiment del sòl i en l'articulació política d'un espai a territorialitzar amb independència dels països d'on havia sorgit l'empenta conqueridora. S'hi imposaven, doncs, disciplines, fidelitats, obediències. Prou bé que sabia dels tràngols pels quals havia passat des de la infantesa. Les revoltes se succeïren una darrera l'altra i havien fet perillar inclús la seua vida: <<Al món -reconeixia el Conqueridor- no ha tan soberg poble com són cavallers>>.

   L'equilibri, vet ací el programa desplegat per la Corona. La noblesa havia de fer-se càrrec que el concurs dels elements urbans i d'un camperolat lliure i benestant eren tan necessaris com la seua específica comesa militar. Calia, per consegüent, retallar les bases del poder territorial i jurisdiccional que tenien a Aragó i Catalunya. Els senyorius adjudicats eren menuts, de vegades comprenien una sola alqueria i molts mancaven de la concentració geogràfica indispensable per a la racionalitat econòmica i  de gestió. Per aquest motiu les permutes i les vendes sovintejaven, en uns caso per arrodonir, consolidar o eixamplar les propietats dels dominis, i en altres per abandonar definitivament el solar valencià i tornar-se'n, decebuts, al lloc de procedència.

   [...] Els retalls jurisdiccionals acompanyaven la petitesa dels senyorius. El monarca es desprenia només del mixt imperi o baixa jurisdicció, llevat d'un grapat de potents magnats als quals reconeixia la facultat d'intervenció en els delictes de sang, la imposició de càstigs corporals i la promulgació de sentències de mort, tot plegat per raó de la concessió del mer imperi. Per ací s'escolaven els més espinosos problemes de la Corona, que havia de transigir en els moments de debilitat. Durant el segle posterior a la conquesta, una noblesa sediciosa, amb un component <<nacional>> acusadament aragonés, s'oposava a l'hegemonia reial i trobava un motiu immillorable en la qüestió foral. [...] Del reconeixement del mixt imperi en 1329, tot desistint del fur aragonés, se'n beneficiava sobretot la petita i difusa munió de cavallers propietaris d'alqueries [...] 

   Donada, doncs, l'exigüitat territorial dels senyorius i la mediatització jurisdiccional dels oficials reials, les bases econòmiques del poder nobiliari havien d'ampliar-se en l'exercici del poder, en l'acumulació de càrrecs tant més importants i rendibles com més a prop del monarca es trobassen. A la petita i mitjana noblesa els era més difícil d'accedir-hi, a més de comptar amb seriosos rivals en les famílies ciutadanes enriquides i, sobretot, en un cos selecte d'homes que provenia del Dret altament professionalitzat". 

Ferran Garcia Oliver, Terra de Feudals, València, Edicions Alfons el Magnànim, 1991, pp. 67-70