Joan Fuster: sobre la expulsión de los moriscos

       “Historiadors, polítics i desenfeinats de tota mena han discutit apassionadament, durant els darrers cent cinquanta anys, a propòsit de l’expulsió.  Hi ha hagut dicteris esgarrifosos i lloances efusives.  Per als uns, allò fou un acte de vandalisme religiós, propi de la rígida intolerancia que caracterizà l’Espanya dels Àustries; fou de més a més, un error econòmic lamentabilíssim, una causa més, però no insignificant, de la decadencia d’aquella Monarquia. Per als altres, en camvi, fou un gest de virtuosa severitat, que, si entranyava afliccions materials, responia a ideals sublims i etcétera. La polémica, per a mi, no té gaire sentit, y menys en aquests termes. Mirades les coses sincerament, no hi ha dubte que, des del nostre angle –de valencians actuals-, l’expulsió fou una sort. Algun erudit ha comparat la situación valenciana del XVI amb la de l’Algèria del 1961: comparança prou exacta, sí. Els moriscos eren un poble colonial a la propia terra –al apdavall, ells eren uns valencians més antics que els altres-, i els cristians eren una mena de pieds-noirs sobrevinguts i explotadors. Però, com que l’antagonisme dels dos pobles no podía transformar-se en integració completa, perquè era una dualitat irreductible –religió, llengua, mentalitat-, el més fort va eliminar el més feble. Més ben dit, el rei i els seus consellers van resoldre el problema eliminant els moros. Potser els cristians indígenes no ho haurien fet mai per pròpia iniciativa. Si el plantejamente nacional del XVI hagués perdurat fins als nostres dies –i hi hauria perdurat, si no hagués mitjançat l’expulsió-, avui el País Valencià potser seria una altra Algèria. No ens hem pas d’enganyar. I no seria una perspectiva massa convincent, penso”.   

Joan Fuster, Nosaltres els valencians, Barcelona, Edicions 62, 1982, 1ª ed. 1962 

Citació de les pp. 78-79.